Specialists in oral translation services

Tuesday, October 6, 2015

Si no hi veig no hi sento o com sobreviure a certes experiències d’interpretació en cabina/Cuando no veo no oigo O cómo sobrevivir a determinadas experiencias de interpretación en cabina



per Mireia Bas





Si mai us heu hagut de col·locar uns auriculars per tal de poder seguir les intervencions pronunciades en una llengua estrangera durant una conferència és possible que us hàgiu preguntat d’on venia aquesta veu que us parlava a cau d’orella. Potser us heu girat o heu alçat la vista i heu descobert que la veu pertany a un ésser humà, present físicament a la sala. Heu entrellucat la seva silueta darrere del vidre d’una mena com de gran peixera, allà dalt, a la paret lateral de la immensa sala d’actes d’un palau de congressos. O bé l’heu vist agitar-se en l’escàs espai d’un estrany habitacle instal·lat al fons de la sala. Sí! Heu descobert la cabina, l’amagatall d’aquest misteriós ésser que hi és i no hi és, l’intèrpret, el “traductor” com se’ns sol anomenar erradament.

Avui ens acostarem a la cabina d’interpretació i, en general, a l’entorn físic de treball de l’intèrpret, amb el propòsit d’il·lustrar per què les condicions materials – acústiques, visuals etc.- en què es desenvolupa la nostra feina té més importància de la que podria semblar a primera vista.

I és ben oportú esmentar la vista en aquest context, perquè us faríeu creus de la quantitat d’informació que ens entra pels ulls quan estem escoltant! Hi ha gestos, mirades, expressions facials que ho diuen tot, o gairebé tot, i això tant s’aplica a les situacions quotidianes com a un debat entre experts. Us heu adonat mai que el sentit d’una mateixa frase pot ser diferent segons si ens adrecem a una persona o una altra en una banal conversa? Per això a un intèrpret li pot resultar crucial saber cap on gira la cara un dels participants d’una taula rodona. No només quan acompanya les seves paraules de gràfics o imatges projectades sobre una pantalla, ens cal veure i no tan sols sentir l’orador.

Sovint es recalca que el traductor i l’intèrpret treballen amb materials diferents: la paraula escrita o l’oral, respectivament. Però en última anàlisi la més important de les diferències entre la traducció i la interpretació se situa en la dimensió temporal. La interpretació és una tasca que té lloc en directe, enmig d’una situació que és viva, dinàmica, que evoluciona davant dels nostres ulls i té un resultat incert. Quan estem interpretant, a les paraules i les frases que es van succeint en la dimensió “plana” del discurs estricte, s’afegeixen tots els elements que aporta la interacció directa, la immediatesa i l’espontània evolució de la comunicació entre els interlocutors.

Així doncs sentir-hi bé és una condició necessària però no  suficient per a la nostra tasca i la primera característica que han de complir les cabines d’interpretació és la d’estar correctament situades: en un lloc que permeti tenir visibilitat sobre la sala.

Recordo el cas d’un edifici barceloní dotat de sala d’actes. Tenia una cabina d’interpretació, però estava incomunicada visualment; per a més ironia era adjacent a la sala: et trobaves treballant castigat de cara a la paret quan només hauria calgut practicar-hi una finestra i posar-hi un vidre. Quina llàstima que l’arquitecte d’aquest edifici, que era nou de trinca quan hi vaig treballar, no hagués consultat la norma ISO corresponent a les cabines d’interpretació, que n’especifica les condicions de visibilitat, com també d’accés, dimensions, il·luminació, ventilació, aïllament acústic, etc.

Penetrem en aquest habitacle: què hi trobarem? D’entrada un taulell i unes cadires, si tot va bé. Cal precisar “si tot va bé” perquè de vegades et pot passar que hi falti l’indispensable seient i calgui anar a corre-cuita a demanar a l’organitzador que te’n procuri algun. Damunt del taulell hi haurà unes ampolles d’aigua, un llum, potser dos, i una cosa indispensable: les consoles d’interpretació, amb els micròfons i els auriculars com a elements més visibles.

Podria semblar obvi dir que hi ha d’haver una consola per intèrpret, atès que la situació més habitual és que no treballem sols. Amb tot recordo una reunió en què vam tenir la sorpresa de trobar una sola consola a la cabina. Era una mesura d’estalvi pressupostari pròpia de l’època de les retallades? Algú devia pensar que atès que els dos membres del tàndem treballen alternadament, només calia un sol aparell amb el corresponent micròfon; i que n’hi havia prou que cada intèrpret pogués escoltar els debats connectant els seus auriculars a cadascuna de les dues entrades previstes per a l’efecte, a una banda i l’altra de la consola. Era una situació insòlita que em va permetre de viure una experiència inèdita per a mi.

Mentre esperàvem que el responsable de la sala ens procurés la segona i indispensable consola (dintre de tot estàvem de sort: era un dia feiner), la meva col·lega i jo vam haver de fer la primera part de la jornada en aquestes curioses condicions de treball. Vaig començar jo i, acabat el meu torn, vaig cedir el micròfon a la meva col·lega. No van passar ni tres segons quan vaig fer un bot damunt de la cadira: era perquè ella havia alçat considerablement el volum d’entrada per a treballar al nivell que li resultava còmode. Malgrat que era excessiu per al meu gust (acostumo a treballar a un volum moderat) no vaig tenir més remei que acomodar-m’hi perquè tampoc no era qüestió de treure’s els auriculars: seguir el transcurs de la reunió, tot i que no estiguis al peu del canó, és indispensable si no et vols trobar perdut quan et torni a tocar a tu.

Però de lluny la situació més surrealista a què m’he hagut d’acomodar, tant sí com no, amb risc de la meva salut física i mental, és la que vaig viure en ocasió d’una important reunió internacional celebrada fa vora un any al palau de congressos d’una capital catalana el nom de la qual no seria oportú citar.

La conferència era de les grosses, amb diverses reunions que tenien lloc simultàniament en diferents sales de l’edifici. A banda de les sessions plenàries a l’auditori principal, la major part de les reunions que vaig cobrir tenien lloc en una sala secundària. Per a arribar a les tres cabines de què estava equipada, calia pujar per un tram d’escales al qual s’accedia per una porta situada al costat dels lavabos corresponents a aquella ala del palau. No hauria calgut esmentar aquest detall si no fos que des de les cabines, situades ben bé al damunt dels serveis, sentíem constantment el soroll de la gent que entrava i sortia, tirava la cadena o s’eixugava les mans amb els sorollosos aparells que escupen aire calent a pressió.

Però el pitjor no era això. Al capdavall, les anades i vingudes dels participants cap al lavabo es concentraven a l’estona inicial i final de cada sessió de treball. De lluny els nostres pitjors maldecaps al llarg de tots els dies que va durar la conferència van ser la disposició de les cabines (les tres seguides, separades amb envans i comunicades entre elles per mitjà de portes) i la seva manca de ventilació, una fatídica combinació de factors amb nombroses conseqüències com seguidament podrem apreciar.

Procuràvem deixar la porta d’accés de baix oberta perquè ens arribés una mica d’aire. Tot i que també arribaven els sorolls ja descrits procedents dels serveis, això sempre és millor que l’asfíxia. Aquesta estratègia de supervivència es completava amb un enginyós joc de portes, com en les millors comèdies teatrals.

Com hem dit, les tres cabines estaven en fila, sense una entrada independent. Els companys de l’última cabina, per exemple, havien de creuar la primera i la segona per arribar fins a la seva. Un cop allà procuraven no moure-se’n i així no molestar amb anades i vingudes la resta de l’equip; miraven de no beure gaire aigua per tal de mantenir la bufeta buida tant de temps com fos possible. Entre cabina i cabina, l’aïllament acústic era escàs si tancàvem la porta que les comunicava, i nul·la si la manteníem oberta amb la sana intenció de no morir ofegats. Així doncs, vam acordar que la cabina anglesa –que tenia menys càrrega de treball- seria la del mig: quan no havien d’interpretar, podrien mantenir la segona porta oberta i evitar que els companys de la cabina del fons es trobessin permanentment enclaustrats.

Davant d’aquestes tribulacions la visibilitat escassa semblava una dificultat menor. El vidre ens quedava massa amunt: asseguts, vèiem tan sols el sostre de la sala; si volíem veure la cara de l’orador no teníem més remei que aixecar-nos de la cadira. La famosa cadira! Potser l’arquitecte no hi havia pensat... 


Amb aquestes ratlles espero haver sabut explicar que si els intèrprets demanem condicions de treball correctes no és en absolut per caprici sinó perquè volem concentrar tota la nostra energia i tenir els sentits enfocats a la nostra tasca, en benefici dels que ens escolten. I acabaré dient que malgrat tot, la interpretació d’aquell congrés va ser un èxit gràcies a l’enginy, la professionalitat i l’esperit d’equip dels intèrprets, que no vam caure en el desànim ni el mal humor. Únicament vam acabar molt cansats.

Cuando no veo no oigo
O cómo sobrevivir a determinadas experiencias de interpretación en cabina

por Mireia Bas

Si alguna vez se ha visto en la necesidad de ponerse auriculares para poder seguir las intervenciones pronunciadas en una lengua extranjera durante una conferencia es posible que se haya preguntado de dónde procedía esa voz que le susurraba en el oído. Quizá volvió la vista atrás y descubrió que la voz pertenecía a un ser humano, presente físicamente en la sala. Tal vez entreviera su silueta detrás del cristal de una especie de pecera, allá en lo alto, en la pared lateral de la inmensa sala de actos de un Palacio de Congresos. O le vio agitarse en el reducido espacio de un peculiar habitáculo instalado en el fondo de la sala. ¡Ahá! Había dado con la cabina, el escondite de ese ser misterioso que está y no está, el intérprete, o “traductor” como a menudo erróneamente se nos denomina.

Vamos a acercarnos hoy a la cabina de interpretación y, en general, al entorno físico de trabajo del intérprete, con el propósito de ilustrar por qué las condiciones materiales – acústicas, visuales etc.- en las que se desarrolla nuestra labor tiene más importancia de la que podría parecer a primera vista.

Y es de lo más oportuno mencionar la vista en este contexto. ¡Parece mentira la cantidad de información que nos entra por los ojos cuando estamos escuchando! Hay gestos, miradas, expresiones faciales que lo dicen todo, o casi todo, lo que es aplicable tanto a las situaciones cotidianas como a un debate entre expertos. ¿Ha caído Vd. en la cuenta de que el sentido de una misma frase puede variar según si nos dirigimos a una persona o a otra en una banal conversación? Por esta razón puede ser crucial para un intérprete saber hacia dónde dirige la mirada alguno de los participantes en una mesa redonda. Necesitamos ver, y no únicamente oír al orador, y no sólo cuando acompaña sus palabras con gráficos o imágenes proyectadas sobre una pantalla.

A menudo se hace hincapié en el hecho de que el traductor y el intérprete trabajan con materiales distintos: la palabra escrita o la oral, respectivamente. Pero en último análisis la más importante de las diferencias entre la traducción y la interpretación se sitúa en la dimensión temporal. La interpretación es una tarea que tiene lugar en directo, en medio de una situación viva, dinámica, que evoluciona ante nuestros ojos y tiene un resultado incierto. Cuando estamos interpretando, a las palabras y las frases que se van sucediendo en la dimensión "plana" del discurso estricto, se añaden todos los elementos que aporta la interacción directa, la inmediatez y la espontánea evolución de la comunicación entre los interlocutores.

Así pues oír bien es una condición necesaria pero no suficiente para nuestra labor y la primera característica que deben cumplir las cabinas de interpretación es la de estar correctamente situadas: en un lugar que permita tener visibilidad sobre la sala.

Recuerdo el caso de un edificio barcelonés dotado de salón de actos. Tenía una cabina de interpretación, pero estaba incomunicada visualmente; para mayor ironía, la cabina era adyacente a la sala: así, te encontrabas trabajando castigada de cara a la pared cuando habría bastado con abrir el hueco correspondiente y colocar un cristal. Qué lástima que el arquitecto de este edificio, recién estrenado por cierto, no hubiera consultado la norma ISO correspondiente a las cabinas de interpretación, que estipula las condiciones de visibilidad, así como de acceso, dimensiones, iluminación, ventilación, aislamiento acústico, etc. que deben cumplir.

Penetremos en este habitáculo: ¿qué encontraremos en él? Para empezar un tablero de trabajo y unas sillas, si todo va bien. Hay que precisar "si todo va bien" porque a veces te puede ocurrir que falte el indispensable asiento y haya que ir a toda prisa a pedir al organizador que lo traiga. Encima del tablero habrá unas botellas de agua, una lámpara, quizá dos, y algo indispensable: las consolas de interpretación, con los micrófonos y los auriculares como elementos más visibles.

Puede resultar obvio señalar que debe haber una consola por intérprete, dado que la situación más habitual es que no trabajemos solos. Sin embargo recuerdo una reunión en la que tuvimos la sorpresa de encontrar una sola consola en la cabina. ¿Era una medida de ahorro presupuestario propia de la época de los recortes? Al parecer alguien había pensado que, dado que los dos miembros del tándem se alternan para trabajar, bastaría con un sólo aparato provisto del correspondiente micrófono; por otra parte, cada intérprete podría escuchar los debates conectando sus auriculares en una de las dos entradas previstas a tal efecto a un lado y otro de la consola. Era una situación insólita que me permitió vivir una experiencia inédita para mí.

Mientras esperábamos que el responsable de la sala nos procurase la segunda e indispensable consola (dentro de todo éramos afortunados: era un día laborable), mi colega y yo tuvimos que hacer la primera parte de la jornada en estas curiosas condiciones de trabajo. Empecé yo y, acabado mi turno, cedí el micrófono a mi colega. No pasaron ni tres segundos cuando pegué un salto sobre  la silla: era porque ella había aumentado considerablemente el volumen de entrada para trabajar al nivel que le resultaba cómodo. A pesar de que era excesivo para mi gusto (suelo trabajar a un volumen moderado) no tuve más remedio que acomodarme porque tampoco era cuestión de quitarse los auriculares: seguir el transcurso de la reunión, aunque no estés al pie del cañón, es indispensable si no te quieres sentir perdido cuando te vuelva a tocar a ti.

Pero la situación más surrealista, con diferencia, a la que me he tenido que acomodar, por fuerza y con riesgo de mi salud física y mental, es la que viví con ocasión de una importante reunión internacional celebrada hace casi un año en el palacio de congresos de una capital catalana cuyo nombre no sería oportuno citar.

La conferencia era de las grandes, con varias reuniones que tenían lugar simultáneamente en diferentes salas del edificio. Aparte de las sesiones plenarias en el auditorio principal, la mayor parte de las reuniones que cubrí tenían lugar en una sala secundaria. Para llegar a las tres cabinas con las que estaba equipada, había que subir por un tramo de escaleras al que se accedía por una puerta situada junto a los lavabos correspondientes a esa ala del palacio. No habría sido necesario mencionar este detalle si no fuera por el hecho de que desde las cabinas, situadas exactamente encima de los servicios, oíamos constantemente el ruido de la gente que entraba y salía, tiraba la cadena o se secaba las manos con los ruidosos aparatos que escupen aire caliente a presión.

Pero lo peor no era eso. Después de todo, las idas y venidas de los participantes hacia el lavabo se concentraban en el rato inicial y final de cada sesión de trabajo. Nuestros peores quebraderos de cabeza a lo largo de todos los días que duró la conferencia fueron la disposición de las cabinas (las tres seguidas, separadas con tabiques y comunicadas entre sí por medio de puertas) y su falta de ventilación, una fatídica combinación de factores con numerosas consecuencias como a continuación vamos a poder apreciar.

Procurábamos dejar la puerta de acceso de abajo abierta para que nos llegara un poco de aire. Aunque ello conllevara que también nos llegasen los ruidos ya descritos procedentes de los servicios, esto siempre es mejor que la asfixia. Esta estrategia de supervivencia se completaba con un ingenioso juego de puertas, como en las mejores comedias teatrales.

Como hemos dicho, las tres cabinas estaban en fila, sin una entrada independiente. Los compañeros de la última cabina, por ejemplo, tenían que cruzar la primera y la segunda para llegar hasta la suya. Una vez allí procuraban no moverse de ella y así no molestar con idas y venidas al resto del equipo; trataban de no beber mucha agua para mantener la vejiga vacía tanto tiempo como fuera posible. Entre cabina y cabina, el aislamiento acústico era escaso si cerrábamos la puerta que las comunicaba, y nula si la manteníamos abierta con la sana intención de no morir asfixiados. Así pues, acordamos que la cabina inglesa -que tenía menos carga de trabajo- sería la del medio: cuando no tenían que interpretar, podrían mantener la segunda puerta abierta y evitar que los compañeros de la cabina del fondo se encontraran permanentemente enclaustrados.

Ante estas tribulaciones la visibilidad escasa parecía una dificultad menor. El cristal estaba demasiado elevado: sentados, veíamos tan sólo el techo de la sala; si queríamos ver la cara del orador no teníamos más remedio que levantarnos de la silla. ¡La famosa silla! Quizá el arquitecto no había pensado en ella...

Con estas líneas espero haber sabido explicar que si los intérpretes pedimos condiciones de trabajo correctas no es en absoluto por capricho sino porque queremos concentrar toda nuestra energía y tener los sentidos enfocados en nuestra tarea, en beneficio de los que nos están escuchando. Y acabaré diciendo que a pesar de todo, la interpretación de aquel congreso fue un éxito gracias al ingenio, la profesionalidad y el espíritu de equipo de los intérpretes, que no caímos en el desánimo ni el mal humor. Únicamente acabamos muy cansados.

Traducido del catalán por la autora