Haig d'escriure aquest article en castellà? Això dona lloc, m'informen, a un nombre més elevat de lectures, o de visualitzacions, a les nostres xarxes socials. Però m'adono que, com acostumo a fer sense ni adonar-me'n, he escrit les meves notes en català. Estava jo rumiant sobre tot això quan la coordinadora del bloc d'AIB ens ho ha dit molt clar: que escrivíssim en la nostra llengua materna. Gràcies Cristina!
Tots els humans ens expressem millor en la llengua materna, per definició. Els intèrprets ho sabem molt bé! El sentit i els matisos del missatge arriben de forma molt més clara i quan s'ha de fer la nostra tasca, això s'agraeix molt. En resulta una economia de recursos considerable, i per tant una fatiga menor. Però no sempre és possible en la vida real. Quan els participants en una conferència es veuen obligats a emprar una llengua amb la qual no estan prou familiaritzats (un idioma oficial de l'organització, una llengua imposada per les característiques de la reunió o per les limitacions en el pressupost) es produeixen situacions de vegades còmiques, de vegades patètiques, sovint difícils per a nosaltres. Coses de l'ofici...
D'altra banda, en la mateixa definició de la professió i en la del perfil particular de cada intèrpret tornem a topar amb la llengua materna. Quan treballem, els intèrprets fem servir principalment una llengua activa, l'anomenada en l'argot de l'ofici llengua A, i aquesta no és altra que la llengua materna. La llengua principal de treball d'un intèrpret (de vegades n'hi ha més d'una, però això són figues d'un altre paner) és per antonomàsia la seva llengua materna.
I què té a veure tot això amb la imatge que encapçala l'article? I per començar què hi fa aquí aquesta fotografia? Hi arribarem sens dubte si em voleu seguir en la seva descripció.
Si la voleu veure més gran cliqueu aquí
L'escena té una profunditat que no li atorga només el fet de ser vista des de dalt, en picat. Hi veig múltiples capes, diferents esglaons en les dimensions de l'espai i del temps. Començarem apuntant que és obra d'una col·lega de llengua materna italiana (gràcies Luna!), que la va fer amb el telèfon mòbil des de la cabina d'interpretació. Trobo la fotografia francament bonica, amb el seu "cel" negre i estrellat, amb el seus jocs de transparències i els seus paral·lelismes, per exemple el que dibuixen els dits de la fotògrafa i els focus de llum blava. Però més enllà del seu valor plàstic, la imatge resumeix a la perfecció què és una conferència multilingüe i el paper que hi fa la interpretació. És el retrat d'una mediació en etapes successives, d'una cadena de múltiples veus que es relleven i succeeixen en la transmissió d'un missatge.
Ens trobem al congrés mundial de l'AMP, conferència sobre psicoanàlisi lacaniana en què vaig treballar fa poques setmanes. Una reunió viscuda intensament pels intèrprets abans que comencés -preparant la matèria- i durant tot el seu transcurs. Fins i tot després! en les converses breus o llargues, amb doctes i profans. Una conferència difícil per a nosaltres, els deu professionals que hi vam treballar, i no pas perquè els oradors no fessin servir la seva llengua materna -ben al contrari- sinó a causa de la misteriosa terminologia utilitzada per aquests singulars psicoanalistes.
El llenguatge és l'eina de treball de la psicoanàlisi lacaniana i els jocs de paraules i dobles sentits són una constant en el seu discurs, cosa que causa no poques dificultats a l'hora d'interpretar. D'aquest joc constant amb les homofonies i les metàfores o les metonímies en deriva un autèntic llenguatge d'iniciats, que recorre constantment a la creació de vocables particulars, evocadors i alhora inequívocs, com el parlêtre, "parlésser"; o bé paraules difícils de traslladar a una altra llengua, com ara pèreversion, literalment "pareversió" però que sona igual que perversion, "perversió". Com explica J.D. Nasio, "De la misma manera en que Freud consideraba el sueño como la vía regia de acceso al inconsciente, diría que para Lacan, el camino regio a seguir es el de la lengua." [Juan David Nasio, 1992. Cinq leçons sur la théorie de Jacques Lacan. Editorial Gedisa. Traducció castellana de Graciela Klein.]
Però tornem a la fotografia. A la part inferior, veiem el públic mirant en direcció a una pantalla sobre la qual està projectada la fotografia d'una dona somrient. Llegim Lire Lacan et diffuser son enseignement dans le monde. Es tracta de la difunta Judith Miller, filla de Jacques Lacan i transmissora infatigable del seu ensenyament. Els congressistes, aplaudint-la dempeus, li reten un homenatge sentit i entusiasta. Totes les mirades convergeixen cap a la imatge de Judith Miller i, més enllà d'ella, cap a la figura de Jacques Lacan.
Per sobre d'aquestes mirades n'hi ha una altra. Veiem l'escena des del punt de vista de la intèrpret, que la contempla des de dalt, a través del vidre de la cabina, separació invisible que només revela la seva presència de forma indirecta: gràcies al reflex, immaterial i eteri, de les mans de l'autora de la fotografia.
Així la imatge presenta almenys dos talls, dos salts, podríem dir dues barreres, però barreres transparents, que deixen passar la llum: la pantalla i el vidre. El primer salt travessa el temps, és un pont que comunica el passat i el present, és la conservació i transmissió de la memòria. El segon salt comunica entre ells dos mons llunyans, que parlen llengües diferents i necessiten una mediació per a poder-se comunicar.
Com vingut des de darrere de la pantalla, procedent del passat, l'ensenyament de Lacan ens arriba retransmès pels seus hereus, aquí del tot literalment: la seva filla. A l'altre costat, el del present, es troben els que han rebut i difonen aquest llegat, els que l'actualitzen: els membres i els responsables de l'AMP i de les escoles lacanianes escampades arreu del món. La paraula després rebota fins als intèrprets, que al seu torn la recullen i retornen en la seva llengua materna als assistents. Així la veu de Lacan travessa barreres del temps i barreres de l'espai.
La bona interpretació és com aquest vidre que, com més transparent sigui, més fidelment deixarà passar la llum. Quan la interpretació és perfectament fluida l'intèrpret es fa invisible i la seva mediació passa inadvertida precisament perquè és eficaç. Tanmateix, com en la fotografia, la presència de l'intèrpret es fa palesa de forma indirecta, s'endevina en la veu, el timbre, en una particular manera de fer servir els recursos de la llengua o de sortejar les dificultats del discurs.
Us deixo ara amb unes ratlles del llibre de J. D. Nasio Cinq leçons sur la théorie de Jacques Lacan. L'autor, adreçant-se a un públic colombià, comenta les nocions de llenguatge, llengua, llengua materna, dialecte, idiolecte i fa, al final del fragment, una sorprenent afirmació sobre el bilingüisme. Si hi arribeu entendreu d'on ve el títol d'aquest article.
Perquè sigui més entenedor, apuntem que un dels axiomes que presideixen la visió del psiquisme humà de Lacan és: l'inconscient és un saber estructurat com un llenguatge. Lacan s'inscriu en l'estela dels pensadors de l'estructuralisme.
Bona lectura!
Lacan respeta la diferencia establecida por Saussure entre lengua y lenguaje: la lengua es el lenguaje hablado. Primeramente, hay una lengua que sería, por ejemplo, el dialecto de Cali, que supongo que es muy distinto del de la capital, Bogotá, aun cuando en ambas regiones se hable la misma lengua, el español. Luego, y fundamentalmente, hay una lengua particular que es la lengua materna, la lengua hablada por la madre. Ahora bien, el inconsciente se manifiesta justamente en esa lengua. En verdad, la definición correcta sería: "El inconsciente está estructurado como un lenguaje y se manifiesta en la lengua hablada por la madre".
Pero entonces, puesto que hablamos español, ¿nuestro inconsciente está estructurado en español?
No, el español es ante todo una lengua en la cual el inconsciente se manifiesta y no un lenguaje en el cual se estructura. [...] Aclarado esto, convengamos en que el inconsciente está estructurado como un lenguaje que tiene efectos en las distintas lenguas que habla el sujeto, y muy particularmente en su lengua materna. Ahora bien, la diferencia entre lenguaje y lengua nos sirve también para pensar la relación del niño con su madre. Ya que se podría decir que la lengua materna, esa lengua que habla la madre, es la lengua de la piel, de todo lo relativo al cuerpo, en una palabra, del goce. Lacan escribe "lalengua", para subrayar hasta qué punto se manifiesta el inconsciente en una lengua, y que es a partir de estas manifestaciones que la teoría analítica supone [la existencia de] un inconsciente estructurado como un lenguaje. ¿Pero por qué crear el neologismo "lalengua"? Para hacer comprender que lo que importa no es tanto la lengua de Cali o el dialecto de tal región, sino lalengua en la que se manifiestan los efectos del inconsciente. Este neologismo lacaniano de escritura que suelda el artículo y el nombre sirve para distinguir la lengua del inconsciente de la lengua en su acepción lingüística. Es lalengua en la que me habla tal paciente, y tal otro, y también aquel otro. En última instancia, cada paciente habla una lengua diferente. ¿Por qué? Porque de lo que se trata no es sólo del francés, se trata de su francés, familiar, materno, el de su historia singular. Y si es bilingüe y habla un mal francés, ese francés malo será para él su 'lalengua". Habría que profundizar el fenómeno del bilingüismo y observar cómo emergen más fácilmente los efectos del inconsciente si se hablan dos lenguas en vez de una; quiero decir, si se han mamado dos lenguas en vez de una. Lalengua es algo que se mama, es la parte materna y gozosa de la lengua. Lalengua permanece íntimamente ligada al cuerpo, por lo tanto, eminentemente cargada de sentido. Lalengua es una lengua de sentido, plena de sentido.
Si "lalengua se mama", habría que corregir entonces el célebre dicho popular español, y en lugar de decir: "El que no llora no mama", corregir y decir: "El que no mama no habla"!
Es una bella inspiración y me evoca lo siguiente: en efecto, si para hablar hay que mamar, ¿qué hay que hacer para escribir? No es mamando como se escribe. Cuando se escribe hay algo del orden de la ruptura, hay un desgarramiento. Probablemente la escritura tenga más afinidad con el lenguaje como estructura que con la lengua materna.
1 comment:
Bravo germana!!! Ens ha agradat molt llegir-te a la mare i a mi (Teresa), i descriu molt bé la vostra feina, tant imprescindible perquè els psicoanalistes i psicoterapeutes d'arreu del món ens entenguem. Molt aclaridor!
Post a Comment