por Mireia Bas, AIB
La interpretació de conferències és la meva professió, però les situacions més gratificants que he viscut com a intèrpret no s'han produït en un context professional. En recordo vívidament dues. Des del mateix moment en què es van produir, vaig ser conscient del seu valor no tan sols per a les persones a les quals vaig ajudar sinó sobretot per a mi.
La primera fa molts anys, en un país llunyà, on les meves investigacions filosòfiques em van portar als peus d'un savi –digueu-ne un guru, un mestre; jo prefereixo anomenar-lo el meu anti-mestre–, el nom del qual i per respecte al seu escàs interès en la fama, no diré aquí.
Érem quatre gats, com si diguéssim –i tots esgarriats– els que freqüentàvem aquell savi atípic. Aquell dia potser érem una vintena, i semblava una multitud. Al meu costat seia un jove colombià amb qui vaig simpatitzar. Havia vingut des de l'altra punta del món cercant respostes, com tots els altres. Hi havia una cosa que el feia sofrir molt. Em demanà que l'ajudés amb l'idioma perquè volia plantejar una qüestió durant una de les sessions, que es feien en anglès. Amb molt de gust– li vaig respondre. Quan arribà el moment, vaig escoltar i traduir la seva pregunta, que més o menys venia a dir: "Inspirat pel meu mestre, he creat un centre de meditació al meu país i hi he introduït els seus ensenyaments. Durant anys he portat el centre amb devoció i entusiasme, fins i tot després que ell va morir. Però poc a poc, he sentit que aquesta flama s'apagava en mi, que repetia els mateixos gestos mecànicament. Això em deixa trist i perplex. Em sento perdut. Què m'està passant?"
Seguidament arribà la resposta que jo, que seia al costat del colombià, li anava xiuxiuejant a cau d'orella en llengua castellana. No desvelarem les paraules del savi, que m'arriscaria a trair intentant transportar-les des de tan lluny, en el temps i l'espai. Només vull descriure l'emoció que suscitaren en el seu receptor, que podríem resumir en una paraula: agraïment. Davant dels meus ulls vaig veure pintar-se sobre aquell rostre, que tan a prop meu tenia, l'impacte de cada frase, de cada paraula. Assentia amb el cap, sospirava, i jo podia notar a cada instant com el missatge transmès per la meva mediació li arribava directe al cor. Finalment vaig veure com li relliscaven galtes avall unes llàgrimes que fins a mi m'haurien fet plorar si no fos que estava amb tota l'atenció posada a interpretar aquesta comunicació que a través meu arribava des d'una ànima a una altra. Me'n va quedar una emoció profunda. Poder participar d'una situació com aquesta és un rar privilegi que sempre podré agrair a la vida.
I ara parlem del segon episodi, un que no acaba amb llàgrimes sinó d'una forma ben diferent.
Un dia d'estiu de l'any 2002 em trobava en una geladeria del carrer Ferran, esperant que em toqués el torn per a demanar un gelat. Feia calor, l'establiment era molt ple. Els clients, un darrere l'altre, eren atesos per dues dependentes. Eren una noia jove i una dona madura. Les recordo molt bé, sobretot la més gran. Tenien trets forans, posat humil, pell torrada, ulls lleugerament estirats. D'on eren? No ho recordo. Al cap i a la fi no vam intercanviar gairebé cap paraula. Jo les observava mentre feia la cua i esperava el meu torn per a demanar un gelat de fruits del bosc i de xocolata negra. No gaire lluny, més endavant, hi havia uns turistes nord-americans: un home, una dona i dos adolescents. El pare de família acabava de pagar la comanda amb un bitllet. Tots estàvem encara poc avesats a fer servir euros i els turistes de l'altra banda de l'Atlàntic no eren cap excepció. El cas és que quan comença aquesta escena, o el que en recordo, l'home està mirant atentament el canvi que li ha tornat la dependenta. Alguna cosa no li quadra. S'exclama: Li he donat un bitllet de 100, m'ha de tornar 50 euros més! Bé... diu això, però en anglès. El posat de la dependenta més jove és de confusió. Potser no entén la llengua? Espontàniament intervinc en la situació i tradueixo les protestes del client a la noia. Després, la resposta d'ella al client: No senyor, vostè m'ha donat un bitllet de 50. El to del turista va in crescendo, es detecta crispació. Intueixo que té por, la por típica del turista que li estiguin prenent el pèl en un país llunyà i d'idioma desconegut. La dona que l'acompanya aventura: N'estàs segur que li has donat un bitllet de 100? Ell no vacil·la i parla d'anar a la comissaria a presentar una denúncia.
La dependenta de més edat intervé; de nou tradueixo les paraules del turista. Llavors ella, deixant la seva companya despatxant sola els gelats –hi ha molta cua–, fa girar una clau, obre la caixa, compta bitllets, prem algunes tecles... Ho fa en silenci, sense haver creuat una sola paraula amb el turista enfadat. Jo observo i conjecturo que la caixa registra cada operació, per tant és possible, fent el recompte dels bitllets i monedes que conté, saber si els comptes quadren. Es produeix un silenci tens a la geladeria. Miro de tranquil·litzar el pater familias: vostè no es preocupi, estan comptant i de seguida sabreu si hi ha un error; qui sap si no s'hi ha fixat prou i li ha donat un bitllet de 50; aquestes noies són immigrants, són gent treballadora i no els interessa de cap manera posar-se en problemes.
Passa una estona. La dependenta ha acabat: tot quadra, no hi ha error, indica, i sense dir res més, segueix despatxant. Considero que el comportament de la dona és del tot professional, que no hi ha hagut estafa i així li ho dic al client. Naturalment pot presentar una denúncia si vol, li explico; hi ha una comissaria a prop (una manera subtil de dir-li que el país no és tan incivilitzat com ell potser es pensa) però és probable que la noia tingui raó. Després d'uns instants de vacil·lació la família abandona l'establiment sense preguntar on és la comissaria; el pare sembla resignat a admetre que potser és ell qui s'ha equivocat. Els veig marxar i de nou giro el cap cap al taulell, decidida a demanar el meu gelat. I llavors veig la cara d'aquesta dona de pell torrada, de petita estatura, d'aparença humil: els ulls li brillen, em mira i em dedica un somriure resplendent, sempre en silenci, sense dir res. No m'esperava aquesta mirada, que expressa un immens agraïment. La millor recompensa que he rebut mai per la meva tasca d'intèrpret.
