Per Mireia Bas, AIB
Vaig arribar a Kíev que era negra nit. Per una vegada a la vida em trobava en un indret del qual no tan sols ho desconeixia tot, sinó on no entenia ni un borrall de la llengua local. Tampoc era capaç de llegir cap rètol dels que veia escrits, encara que fos sense entendre’n el sentit. Els caràcters d’un alfabet misteriós ballaven al plafó de sortides i arribades i durant uns instants vaig entretenir-me a mirar d’endevinar el valor d’alguna de les lletres.
No: no en sabia absolutament res, d’Ucraïna, quan vaig rebre un oferiment de feina per a una reunió de l’EITI.(1) Fins llavors tan sols en tenia la vaga noció d’un país de l’Europa oriental, un lloc llunyà pertanyent a l’antiga esfera soviètica. De manera que arribar-hi sola, aterrant de nit, resultava tot un esdeveniment, un fet insòlit i vagament inquietant. De forma absurda em preguntava si sabria trobar un taxi i si el taxista entendria on m’havia de portar. Un cop a l’hotel on (naturalment) vaig arribar sana i estàlvia, vaig localitzar la cap del nostre equip, que es componia de cabina russa, cabina anglesa, cabina francesa i cabina espanyola. A part d’una ullada als últims documents de la reunió, que acabaven d’arribar, vaig tenir el temps just d’anar fer un mos en un bar proper. Si admetem que la competència lingüística es pot mesurar pel grau en què l’aprenent d’un idioma aconsegueix obtenir allò que necessita –encara que sigui amb molts gestos i poques paraules–, podem qualificar de gran èxit el meu primer examen d’ucraïnès: vaig aconseguir menjar un plat calent.
No hauria pogut dir, però, ni sabré mai, si aquelles cambreres em parlaven en rus o en ucraïnès. De fet, desconeixia l’existència d’una llengua autòctona i no va ser sinó més tard, fullejant una revista a la cambra de l’hotel, que vaig saber que Ucraïna tenia un idioma propi. L’autor parlava, si ho recordo bé, del seu retorn al sistema educatiu. Al costat de la llengua d’un vast imperi com el rus, no era difícil deduir com l’ucraïnès podia haver quedat relegat a la categoria d’idioma de segona, especialment durant els llargs anys en què el país havia format part de l’URSS. Però sobretot vaig percebre –encara en termes molt vagues– com el text identificava l’idioma amb la formació o la consolidació d’un sentiment nacional.(2) Va ser en aquella mateixa revista on per primer cop vaig llegir l’expressió Holodomor. Si bé coneixia aquest terrible episodi de fam patit per la població sota el règim de Stalin mai no havia sentit aquest nom, que significa ni més ni menys que “matar de fam”.
Aquestes van ser les meves últimes lectures abans d’adormir-me. Calia estar ben fresca i desperta l’endemà.
La conferència transcorria en una sala de l’hotel; no en recordo gran cosa, però si no fos així tampoc en parlaria aquí perquè tinc un deure de confidencialitat. En canvi, no s’han esborrat de la meva memòria nombrosos detalls de la tarda lliure de què vam gaudir el segon dia de la reunió; una tarda que, juntament amb alguns dels col·legues de l’equip, vam dedicar a descobrir la ciutat.
Érem una colla de quatre o cinc intèrprets i anàvem xerrant animadament mentre recorríem una llarga avinguda molt ampla que ve a ser l’eix principal del centre de Kíev. Fèiem servir l’única llengua que teníem en comú, el francès. Vaig observar que el nostre petit grup cridava l’atenció, la gent es girava i fins i tot un jove es va adreçar a nosaltres i ens preguntà, amb mostres d’un interès genuí, qui érem i què fèiem a Kíev; semblava sincerament complagut de saber que uns occidentals els fèiem una visita. Jo encara no lligava caps, però acabàvem de deixar enrere l’escenari mateix on havien transcorregut les grans manifestacions de l’Euromaidan (“Europlaça”) i, sent com era el mes de desembre de 2015, aquests fets històrics encara eren ben recents.
La següent etapa del nostre recorregut va ser un centre cultural que, segons ens va dir la col·lega que ens feia de guia, era fruit d’una iniciativa privada; hi tenien lloc exposicions i tota mena de manifestacions d’art contemporani.(3) Efectivament hi vam poder gaudir d’una mostra molt interessant que documentava la situació dels homosexuals a Ucraïna mitjançant testimoniatges reals. Distribuïts per tota la sala s’exhibien els retrats –projectats sobre una mena com de pantalles de vídeo penjades del sostre– de diversos homes i dones, sobretot joves, a escala natural. Conforme t’acostaves a la imatge i et trobaves mirant de fit a fit aquella persona, talment com si la tinguessis al davant, s’iniciava la reproducció d’un àudio i senties la seva veu explicant-te alguna vivència. Recordo la història d’un noi que deia que ell i la seva parella havien provat de passejar per un parc agafats de la mà; no van trigar gaire a ser objecte de mirades reprovatòries i fins i tot perseguits i insultats. Recordo una dona explicant que l’homosexualitat femenina era relativament tolerada i més fàcil de “portar” de forma discreta en una societat tan conservadora.
Aquestes històries em van fer recordar la promulgació a la veïna Rússia de lleis que miraven de reprimir l’homosexualitat mitjançant la prohibició de parlar-ne als infants. Més tard, pensant en tot plegat, em semblà veure un lligam entre la consciència nacional i la voluntat, probablement per part de les capes més urbanes i més joves de la societat ucraïnesa, de fugir d’un clima conservador i conquerir el dret a viure lliurement la pròpia sexualitat.
Encara vam visitar una segona exposició i després vam fer una ràpida incursió al mercat proper de Besarabsky.(4) La tarda havia deixat pas al vespre, era fosc i poques parades encara estaven obertes, entre elles la d’una senyora molt simpàtica que venia peix i conserves de peix, a la qual vaig comprar una llauna de caviar. Després vam desfer el camí per tornar a l’hotel. De la colla inicial ja només érem tres; els nostres passos eren més lents i les animades converses inicials s’havien apagat. Totes les impressions sentides em tornaven al cap, pinzellades d’una realitat nova que s’havia desplegat davant meu per l’espai d’una sola, fructífera tarda de la qual conservo un record molt agradable. Gent simpàtica, oberta, interessant.
Fou llavors quan vaig fixar-me bé en la plaça, amb la característica cúpula de vidre que cobreix un accés al metro. L’endemà amb llum de dia m’hi vaig fixar encara més. Vaig reconèixer Maidan, el lloc on un any abans havien tingut lloc les grans manifestacions contràries al govern pro-rus. Durant dies les havia vist als programes de notícies. Gent que queia sota els trets de la policia. “Els maten com conills”, havia pensat llavors. Ara em trobava al bell mig d’aquell escenari i tot d’una, havia acabat de lligar caps.
Avui contemplem imatges en què la violència va molt més enllà d'aquella repressió sagnant que semblava que havia quedat enrere i només podem ajudar els qui arriben refugiats a casa nostra. Mentre segueix el curs d’aquesta odiosa guerra, m'adono de la sort que vaig tenir de conèixer Kíev i d’entrar en contacte, encara que fos breument, amb la cultura ucraïnesa, sigui quina sigui la llengua en què s’expressi. Desitjo sort a Ucraïna i al poble ucraïnès i manifesto el meu rebuig de tots els imperialismes. Que la terra sigui lleu als morts.
_____________________________
1 Sigla en anglès de la Iniciativa per a la Transparència de les Indústries Extractives.
2 Com havia de descobrir més tard, la realitat política i lingüística d’Ucraïna és molt més complexa, rica i plena de paradoxes. Recomano la lectura d’una entrada del blog de la professora Eugènia de Pagès (https://repescantelpassat.cat/ucraina-i-russia/)
