¡Hablen cristiano!

Per Simone Mateos Biehler, llicenciada en periodisme, post grau en periodisme científic

La convivència entre els idiomes crea situacions hilarants i en crea de molt tenses quan el context és de conflicte. El text que llegireu a continuació explica el viatge d'anada i tornada d'una llengua travessant l'oceà Atlàntic, però sobretot il·lustra com els factors afectius marquen profundament el nostre aprenentatge d'un idioma. Una llengua es pot estimar, certament, però una llengua ¿es pot odiar? Com veurem, entre l'amor i l'odi també hi ha camins de tornada.

Mireia Bas Baslé, AIB

____________________________________________________________

El policia d'immigració de Madrid em torna el passaport, es fixa en la meva cama enguixada i em diu alguna cosa que jo no entenc. S'indigna: "¿Usted tiene el pasaporte español pero no habla español?!?" "No, però parlo català!", contesto desafiant, sentint que estic venjant humiliacions patides per generacions de la família. Nascuda i criada al Brasil, trepitjava Espanya per primer cop als 23 anys amb una beca d'estudis per a fills d'espanyols. Havia après el català amb l'àvia paterna, que vivia a casa nostra quan jo aprenia a parlar. Era una llengua que sobrevivia a la família de pura tossuderia. 

El meu avi, madrileny de bona família arribat molt jove a Barcelona, havia adoptat l'idioma per a conquistar la meva àvia, una guapíssima obrera de Badalona. Amb la guerra civil, l'amor del meu avi per la llengua catalana va guanyar tons menys romàntics i més polítics. Auto-exiliat a Tenerife, va viure allà quinze anys, parlant català a casa amb la dona, els fills i la sogra, tot i que a la mateixa casa, els seus propis pares, castellanoparlants, no tinguessin massa simpatia per aquesta llengua. Crec que, per a ell, parlar català a les Canàries en plena dictadura franquista es va convertir en una actitud de resistència política, com també ho era no batejar els fills, dues coses que li van causar no pocs problemes... 

El meu pare, brasiler nascut a Canàries el 1940 i de llengua materna catalana,  ens ho explica seguidament amb les seves pròpies paraules.

"Quando eu era pequeno, não era consciente do bilinguismo da minha casa. Eu naturalmente falava catalão com meus pais e castelhano com meus avós paternos sem me dar conta que eram línguas diferentes. Com o tempo, fui percebendo que, fora de casa, falar catalão era muito mal visto. Uma vez no ônibus com meu pai, um estranho chegou a nos interpelar agressivo dizendo: '¡Hablen cristiano!'

"O efeito foi o inverso do desejado. Essa repressão ao catalão, associada ao conteúdo fascista dos textos escolares e ao clima autoritário e opressivo de uma educação, toda em castelhano, foi fazendo com que nós –eu e meu pai– desenvolvêssemos uma verdadeira aversão pelo espanhol. E isso embora, para ele, que chegou a Barcelona quase adolescente, o espanhol fosse o idioma materno, sua primeira língua. Aos poucos, o espanhol foi se desassociando do lar e da família para se tornar a língua do inimigo, do opressor.

"Desde que me conheço por gente, me lembro do meu pai com um mapa em cima da mesa especulando para onde imigraríamos para nos livrarmos desse país fascista, desse povo carola e retrógrado. No fim, quando a maioria dos países já tinha fechado suas fronteiras para a livre imigração, entre duas opções na América Latina, ele escolheu o Brasil principalmente porque lá não se falava espanhol. Eu imigrei com 15 anos e em poucos meses já me sentia mais brasileiro do que espanhol. Em Tenerife sempre fomos párias: ateus que falavam catalão, quase sinônimo de demônios.

"Passei anos sem falar espanhol e levei quase uma década para, pouco a pouco, curar a fobia dessa língua. Foi preciso conhecer alguns dos poucos hispano-americanos que circulavam por São Paulo, algum espanhol exilado político para que a bronca da língua fosse passando. Sentir-me brasileiro, por outro lado, custou bem pouco. São Paulo estava cheia de imigrantes e eu achava uma coisa fantástica como aquele povo tratava os estrangeiros até melhor que os nativos. Curioso foi que, ao chegar em São Paulo, aprendi primeiro italiano do que português porque meu primeiro emprego foi numa empresa de italianos. 

"Já com relação a Catalunha, existia a sensação de pertencimento sem que eu nunca tivesse estado lá. Li tanto e vi tantas fotos e mapas de Barcelona que, quando pisei a cidade pela primeira vez, aos 50 anos, andava pelo centro sem me perder, familiarizado com os principais pontos da cidade. Fazia anos que minha filha tinha ido morar lá."

Així és com el català es va preservar a la família. També jo vaig créixer en una casa bilingüe: parlava català amb els meus avis i amb la iaia vella, la meva besàvia, i portuguès amb els meus pares. De ma mare, brasilera de primera generació, filla d’un hongarès i una austríaca, havia après també algunes frases en alemany.

Quan vaig arribar per primer cop per a estudiar a Barcelona, els cosins del meu pare i els seus fills em feien fer demostracions del meu català davant dels seus amics, i afegien amb admiració: "I no parla castellà!" No se m'havia acudit mai que ignorar alguna cosa pogués ser motiu d'orgull! No els agradava gens el meu gran interès per aprendre aquesta llengua que comparteixen quasi tots el països que envolten el Brasil. 

D'altra banda, la família es feia grans tips de riure amb el meu català. Amb un accent que semblava natiu (o quasi, perquè em denunciava una cantarella exòtica) jo parlava un legítim català d'abans de la guerra, amb el vocabulari d'una nena de cinc anys. Així, un dia al teatre del Mercat de les Flors vaig demanar on era "la comuna", que era com la meva àvia es referia al lavabo... I una vegada, en un restaurant a Girona, després de llegir la carta vaig preguntar, amb un accent impecable, a un cambrer atònit "Què són gambes?"

Això sense parlar de les ensopegades amb el castellà. Quan vaig arribar, l'entenia bastant bé gràcies a les cançons que havia sentit tota la vida i perquè el meu tiet canari, que viu al Brasil, el parlava amb els seus fills, però encara no aconseguia parlar-lo. Així doncs, quan els primers dies demanava alguna informació al carrer, si la persona no m'entenia havia de buscar un altre interlocutor i em prenien per catalanista radical... 

D'altra banda, quan em vaig llançar a parlar castellà, vaig viure algunes situacions incòmodes a causa dels "falsos amics" tan típics entre llengües llatines. En una classe del doctorat vaig comentar que encara no havia llegit determinat llibre, i que "solo lo había follado un poco", volent dir que l'havia fullejat una mica... La més sonada va ser quan un company va veure escrit a la meva agenda: ligar prof. Bella Terra. Mesos més tard, quan ens havíem fet amics, em va confessar que havia pensat: "Hay que ver, esta brasileña llegó hace dos semanas y no solo se quiere ligar a los profesores, ¡encima se lo apunta en la agenda para no olvidarse!!!"

Acabem doncs amb una endevinalla molt fàcil: què vol dir aquí ligar en portuguès? Lligueu caps.